Kiki, el amor se hace // La Herida

 

"La Herida" (2013, Fernando Franco).

 

IMDB.

Wikipedia.

Filmaffinity.

"Kiki, el amor se hace" (2016, Paco León).

IMDB.

Wikipedia.

Filmaffinity.

10.000 km / La novia

Dos pelis españolas que he visto últimamente.

10.000 km (2014, Carlos Marqués-Marcet).

No me moló nada. Sentí un gran rechazo. No solo porque va de una pareja que se separa, que eso empieza a darme bastante igual, sino por como son los personajes: el tío me daba mucha grima...  y los dos son como prácticamente perfectos: delgados, guapos, creativos, dónde viven... en serio, me dieron mucha mucha mucha manía. No me gustó.

La peli está bien hecha, pero supongo que no es el tipo de peli que me gusta, y es que tengo mucho rechazo a este tipo de pelis con personajes similares, historias similares, la misma fotografía... globalización fatal.

La novia (2015, Paula Ortiz).

La novia. Me gustó mucho más, bueno básicamente me gustó, la anterior no. La fotografía es impresionante y aunque la trama gira en torno a un gran drama familiar - está basado en un libro de Lorca - y es difícil empatizar con algunos de los personajes creo que es un punto a favor aprovechar los tesoros locales. Además, es un tipo de película que no acostumbras a ver y básicamente es preciosa en la forma, y la forma es original, no es una "reproducción" de tantos otros modelos contemporáneos. Y la interpretación es muy superior.

Muy a favor de esta peli.

Diamond flash.

"Diamond flash" (2011, Carlos Vermut).

La cabina.

Mediometraje dirigido por A. Mercero en 1972 y coescrito junto a J.L. Garci.

En la ciudad. Cesc Gay.

 "En la ciudad" (2003, Cesc Gay).

Hacía tiempo que la tenía para ver, del director he visto "Krampack" (2000), en su momento me gustó mucho, "Ficción" (2006), también me gustó bastante, y "Una pistola en cada mano" (2012), más recientemente y ya no me gustó casi. Pues "En la ciudad" me ha gustado menos. Qué coñazo, qué bajón existencial. Un día por curiosidad vi un capítulo de la serie de "Cites" (Pau Freixas, que emite TV3), y sentí exactamente lo mismo. Esa forma de ver la vida, con aparente sentido del humor, pero con bastante tristeza de fondo... no, por favor! No me ha gustado nada, diálogos previsibles, no, no, no.

Grupo de amigos que se reúne en un piso (accesible para nadie) en Barcelona y comen una paella, aparentemente todos son felices, qué bien estamos todos juntos! Pero son muy desgraciados, porque no se atreven a vivir la vida que quieren. Pues que se jodan, pero no me parece para nada interesante.  No quiero más historias de personas que son cero valientes.

Cesc Gay, he aquí un director que me gustaba. He aquí un director del que no veré más pelis.

La isla mínima.

Por fin he visto "La isla mínima" (2014, Alberto Rodríguez), una de las tantas pelis pendientes del 2014.
Me gustó mucho, sin duda es una de las mejores pelis españolas de los últimos años. Lo más destacado es la fotografía, los paisajes y el potencial de rodar en nuestro país, de rincones desérticos, singulares, etc... me gustó mucho la utilización de una localización tan concreta y un universo tan local, creo que es lo mejor del film.

La historia está bien, pero no hay nada que quizás no hayamos visto antes: dos compañeros policías, mejor o peor avenidos, un lugar donde los habitantes viven asfixiados por el atraso que sufren, el recelo, los secretos...

Lo mejor como digo para mi es la localización, en el sentido de paisaje, fotografía y en centrarse en la España profunda de principios de los 80. Localizar tanto la peli es un plus.

Lo peor, casi nada, pero en algún momento, el diálogo, en alguna frase, lo vi flojo...

Ah! Me encantra Raúl Arévalo... <3

El fin de la comedia. Serie.

Este fin de semana en Barcelona se celebró el festival Serializados. Creo que era la segunda edición. Sobre series. Se presentaban algunas novedades, se emitían capítulos, charlas con los creadores, etc. Me apunté un poco sin tener ni idea de lo que iba a ver y ha sido una sorpresa. Vi un capítulo de la serie "El fin de la comedia" (2014).

El protagonista es el cómico Ignatius y cada capítulo nos cuenta cómo es una semana en su vida. Aparecen muchos humoristas conocidos y me arrepiento un poco de no haber racionado los capítulos durante el fin de semana... porque ya la he visto entera y sin poder parar. Supongo que lo que más me gusta es ese toque surrealista que tiene.

En la charla con los creadores les preguntaron mucho sobre el parecido con la serie "Louie" (2010) y comentaron que les ha inspirado y ha abierto vías nuevas en la creación. Fue interesante ver cómo hablaban estos guionistas sobre su proyecto.

Bueno la charla me encantó, transmitían mucha alegría y se nota que se lo deben pasar genial escribiendo y rodando. 

Si quereis hacer un "tastet" de la serie, pinchad aquí. Yo esperaré eternamente por la segunda temporada.

Magical Girl.

Los diferentes carteles de "Magical Girl".

Magical Girl es la película de Carlos Vermut que ganó el premio de mejor película en el Festival de San Sebastián de 2014. Según unos cuantos la mejor película del año, española, según otros, no lo merecía pero está apoyada por sus colegas de escena, por así decirlo.
Es la primera película dentro de una corriente más o menos reciente que ha sido reconocida. Son estas comedias dramáticas de lo absurdo y para mi, y porque lo leí en algún sitio y me pareció muy acertado, de la depresión. Una nueva ola que ya inició otro film hace unos años "La mosquitera" (2010, Agustí Vila) o Juan Cavestany con algunos de sus films (sorprendente que años atrás hiciera la comedia "Borjamari y Pocholo").

En este sentido supongo que se ha reconocido el trabajo de Carlos Vermut porque su película es mucho más elegante y poética, pero es muy parecida a a la de Agustí Vila. Personajes aparentemente normales, reposados, con diálogos tan calmados como absurdos, que actúan de forma amoral, etc. No se si son comedias dramáticas o grandes dramas con tintes de comedia, la verdad.

Una imagen de "La mosquitera".

A mi personalmente, y supongo que a muchos otros que han visto estas películas, me provocan un bajón existencial que te cagas. Reconozco que ésta última me ha gustado, es elegante, las dos actrices principales para mi son geniales... pero no la volvería a ver. Te hacen polvo sin grandes injusticias sociales, pero es que al verlas eres testigo del comportamiento de personas aparentemente normales (como podríamos ser nosotros) pero totalmente piradas.

En fin, si veis alguna ya me contaréis, espero que no os pille en un día gris.

Veo que es la tendencia de ahora en películas españolas "de autor" (evidentemente no es el tono de "8 apellidos vascos"... porque éste es un film comercial) y empieza a cansar. ¿Para hacer cine de autor hay que adoptar este tipo de humor? ¿Nadie empieza ya a estar cansado de ver spots en la tele con el mismo tono absurdo?

Hace poco vi "Aupa Josu" de los guionistas de "8 apellidos vascos" y de Cavestany. Parece ser que con esta serie les han dejado adoptar el tono y estilo que querían, porque en la de los vascos se les ve totalmente articulados por el gigante de Telecinco, su productora. Pero dejan atrás comedias como "Pagafantas" para rodar de la misma forma que ahora mismo lo hacen los demás: la misma fotografía fría y austera, los mismos diálogos absurdos, el mismo estilo.

Pues nada, nos quedan unos cuantos años de lo mismo. En un lado "El niño", "El príncipe"... y por otro "Magical Girl", "Gente en sitios"... si te gusta bien y si no, también.

Cinefòrum amb Bigas Luna

Aquest dimarts vaig assistir a una de les classes magistrals que s'organitzen als cines Verdi de Barcelona. El convidat era Bigas Luna i la pel·lícula que projectaven era "Jamón, jamón". L'entrada és gratuïta i només cal recollir la invitació uns díes abans. La sala estava plena. Jo no tenia coneixement d'aquesta activitat i es veu que al setembre ho rependran. Ja tinc ganes de saver qui serà el convidat.

La presentació la va fer Eduard de Vicente i després del film va haver un cinefòrum amb el director. Tant el presentador com els assistents li feien preguntes sobre la simbologia del film, el descobriment dels actors, les localitzacions, si tornaria a fer el film, etc... I ell va explicar anècdotes molt divertides sobre els actors (es veu que Javier Bardem no parava de menjar alls com el personatge... per adintrar-se en el paper?!... jeje), sobre el guió (Quim Monzó el va revisar i després va enviar les modificacions, només hi havia una correcció: canviar la paraula burdel per puticlub, a Bigas Luna li va fer gràcia i apareix al títols de crèdit).

Jo la peli no l'havia vista i em va agradar. Tenia molts prejudicis sobre les pel·lícules de Bigas Luna i per tant cap al director però el dimarts em va fer canviar d'opinió. Va haver moments en que vaig riure molt, i em va parèixer molt irònica i divertida. Bigas Luna la va descriure com una tragicomèdia, com Espanya, que estima i odia a la vegada. Ell em va parèixer molt proper i molt divertit, i ara penso que em cau bé.

Va haver una anècdota molt divertida i es que les butaques del centre estaven reservades, es veu que hi havia dos dones que no paraven de xarrar i un noi es va aixecar als 10 minuts de cinta i en veu molt alta va cridar que la senyora es callès. Als 10 minuts ho va tornar a fer. Al acabar la pel·lícula i al cap de 5 preguntes, una senyora es va posar de peu i va dir que ella només parlaria si li donaven la paraula. Llavors presentador i director van dir que clar. El noi que es queixava li va dir "vosté ja ha parlat prou durant tota la pel·lícula", ella va dir "que em dones tú la paraula? ara discutirem?"... suposo que tothom flipava igual que jo... però encara quedava una mica més per flipar. Ella va dir que era molt fan de Bigas Luna, que pensava que era un geni i després va dir que era la seva germana. Suposo que el noi va pensar que l'havia cagat una mica... encara que tenia dret a queixar-se però justament va escridaçar a la germana del director, una abueleta molt entranyable. Segur que Bigas Luna no ho té en compte, és un tio molt enrollat.

'La vida es un guió' de Isabel Coixet

Mai he vist cap pel·lícula de Isabel Coixet (sí, ho tinc pendent :P), però la setmana passada vaig anar a la biblioteca (Jaume Fuster, a Lesseps, està xula!) per a agafar uns llibres i a la part de cinema vaig veure un llibre de la directora. Era molt curtet i l'he llegit molt ràpid. Es diu 'La vida és un guió' i està dividit en quatre parts: la primera part parla sobre històries familiars i de posguerra (va estudiar Història a la universitat), la segona tracta el maltractament de gènere (va estar preparant un documental sobre el tema), la tercera part sobre el cinema (gustos, mites...) i la última part sobre la pel·lícula 'Mi vida sin mi'.

La part de història... d'entranyables anècdotes familiars... vale, però la segona part m'ha paregut molt interesant. Reflexiona sobre el maltractament de gènere, pensaments que li van sorgir mentre feia entrevistes e investigació. Explica que algunes de les dones maltractades li preguntaven 'però això servirà per a alguna cosa?' i ella no savia que contestar, perquè potser la intenció és obrir els ulls o provocar que la gent empatitze amb el tema, però també estava disgustada perquè possava en perill a moltes persones que havíen participat i tinc entés que per això i altres raons al final el projecte es va parar. Perquè molta gent diu allò de a mi no em podria passar mai això, li passa a persones dèbils, és un tema molt mediatitzat que ha perdut gravetat per això mateix, encara tenim molt arrelades costums i gestos (i cita alguns de pelis)... jo crec que si que serviria per fer entendre a molta gent que és un tema molt proper, que no només passa als dèbils sino que hi ha molt a fer i moltes coses sobre les que reflexionar, apendre i no tolerar.

Però el que més m'ha agradat (en general de tot el llibre i d'ella mateixa, que ara la veig més propera) és la inseguretat, que és humana i la patim quasi tots en algun moment o circunstància. El llibre el dedica, a més dels seus pares jeje, als tímids, als insegurs, als que ni tenen la veritat absoluta ni tan sols una veritat. Al pròleg expliquen com el seu primer treball va resultar un fracàs (i no només econòmic) però com va ahorrar, va treure d'aquí i d'allà i ho va seguir intentant. Explica els nervis d'abans de començar a rodar, posar en marxa un equip tan gran i no estar segur de lo bé que ho pot arribar a fer... i moltes coses més.

I especialment, m'agradat una part. Hi ha un capítol que diu - parla molt de sí mateixa (rutines, pensaments...) - de les coses de les que ens deuríem desfer. A començament d'any diu que és una bona època per desfer-se de moltes coses, i fa una llista!!! (jo també faig llistes de tot, puta i no puta mania!). De la roba que no et poses, dels electrodomèstics que no utilitzes, dels llibres d'autoajuda que si funcionessin ningú necessitaria ("la seva existència ja evidència que ens em d'empassar els problemes i no esperar que 200 pàgines mal redactades suposen un canvi a la nostra vida" ole!), de les males costums (preguntar com estàs sense escoltar la resposta, queixar-se de tot i de tots sense treva, amagar el gust per comèdies fluixes - això ella! -, etc), i finalment abandonar la mania de fer llistes per tot perquè sempre queda fora el més important. Jo no estic preparada per deixar aquesta mania de moment... em va bé, però moltes vegades faig llistes de coses que vull fer i acabo per no cumplir ni la meitat i desprès em sento malament... però això ja és un altre tema :P

El llibre ha estat millor del que m'esperava, perquè m'han agradat els seus raonaments i els he sentit molt propers. Més endavant ja parlaré de les seves pel·lícules :P

(Serà cert que Isabel Coixet va fer l'anunci aquell de 'a qué huelen las nubes? a qué huelen las cosas que no huelen?...).

Hello!!!

Com escric molt poquet, cada cop que escric els posts comencen igual... però aquesta vegada no! i ara vull començar a escriure un altra vegada, i molt, i moltes coses divertides, com un exercici diari perquè m'agrada escriure i m'agradaria escriure algo bo, però això ja són plans per a més endavant. Vull reenfocar la meva existència, això de treballar en una tenda me ralla bastant... però la veritat que em deixa prou de temps lliure diari i també per a pensar, així que últimament com estic pensant molt, suposo que algo bo sortirà :P De moment contaré que tal la meva vida aquestos últims díes.

El gimnàs... buenooooo... vaig però molt de quan en quan, la setmana passada va ser relaxat, una mica de piscina, jacuzzi i sauna jejeje. Però aquesta setmana tornaré a donar-me canya. També he començat amb la fotodepilació, ja fa un temps i he de dir q va super bé, he fet poques sessions però he notat mooolta milloria, de moment crec que és una super bona inversió, ja vos aniré contant que tal.

Aquest capde va ser més tranquil que altres, ja que el passat vaig desfasar una mica a Magdalena, aquest tocava relax. Divendres vaig anar a sopar al kebab de la Rambla del Raval que tant bo està, i a pendre algo també per allí amb E. Dissabte currar i per la nit a dormir i ahir va estar molt aprofitat, primer Mercat de Sant Antoni on vaig comprar un poster per a l'Aniwiki de una de les seves pelis favorites, després trobada amb una parella majíssima jejeje Àlex i Irene i vam anar a dinar al Can Ros, a la Barceloneta. No era la primera vegada que anàvem i està suuuuper bo. Després una mica de passejada i cap a casa que a les 21h. tocava sessió de la filmo amb el documental "Ivan Z", una entrevista al director Iván Zulueta, i posterior visionat de la seva peli "Arrebato", obra de culte del cinema espanyol. Jo la recomano, encara que això tingue les seves conseqüències perquè és prou sinestra, rallant i extranya, però molt interesant perquè és cine dins del cine.

Aquesta setmana he fet triplete de filmoteca i moltes cosetes més jejeje com anar a un dels bars de Polinèsia que hi ha a Barcelona... però això mereix un altre post... Llocs cutríssims de Barcelona jejeje però vaig riure molt anant-hi.

I de moment això, demà o en un altre ratet més.

'Código 7'

Resulta que navegant per ahí i buscant informació sobre agències he arribat fins la web de SCPF, que és on treballa Toni Segarra, o treballava perquè no controlo massa la vida d'aquest home. És aquell creatiu tant famòs que va fer l'anunci del BMW amb la mà (la mà és el concepte no és que ho fes amb la mà... en fi). Resulta que aquest anunci trencava 'motllos' ja que abans la publicitat era un 'conyasu', bé tampoc això però diguem que es va crear un nou lleguatge més poètic i metafòric que no es bassava tant en la informació tècnica i demés sino en les sensacions que produia conduir el cotxe. Ara pensareu ja veus quina xorrada, doncs abans la gent no ho havia pensat que es podria vendre per sensacions, valors, etc... Pues això, molaria treballar ahí eh! (ja-ja-ja). El tema és que a la web tenen un munt d'enllaços de productores molt xules i demés, però també tenen un enllaç a un blog (molt friki!) que es diu Venga Monjas. El blog en sí lo que és físicament el podria definir com a cutre que te cagues, molt millor qualsevol dels nostres, però lo guai són els vídeos, jo he vist un parelle només, si voleu podeu fer una ullada perquè els comparen amb Nacho Vigalondo, els de Muchachada Nui, etc... Per a mi no són tan bons... serà qüestió de pillar-lis el rollo. Però a part m'han robat la idea (estos ja farà uns anys que l'han tingut però jo l'estava gestant) de gravar les aventurilles i algunes de les conversacions al pis, jo crec que seria una passada, possiblement a mi em faria un munt de gràcia i només per això i el record ja valdria la pena. A vegades les conversacions desvaríen molt i com gent massa seria no som... doncs són divertides!! van sobre temes sexuals (X-O-T-E-R-A-S-I-P-O-L-L-A-C-A-S), temes escatològics... vaja, els elements bàsics per a un còctel d'humor.

En resum, que mirant a aquestos dos de Venga Monjas i recreant-me amb la meva imaginació, m'enrecordat del vídeo de Nacho Vigalondo que es es deia Código 7. És una mica llarg però teniu que veure'l fins el final, si teniu 9 minutets perquè és gracioset.



(Hi ha una part un poc surrealista amb tot això i és que el prota del vídeo diu: "tinc 26 anys, estic al paro, la meva vida és una merda, monòtona i ordinària... tinc que reenfocar-la". I he pensat, és casualitat que avui hage vist això? també tinc 26 anys, també estic a l'atur, però jo no penso que la meva vida sigue una merda, encara que a vegades un poc rutinaria si, però suposo que com la de tothom però a part últimament és de tot menys ordinaria o si, no se, encara que si me poso a comparar els escenaris de la gravació són molt similars als del meu entorn i ahí... mmm dona igual, deu ser casualitat).

La comunidad y Álex de la Iglesia

Quina pel.lícula! Ahir vaig veure 'La Comunidad' i em va agradar més que la primera vegada. La setmana passada ja vaig riure amb 'Crimen ferpecto', però ahir em va parèixer genial!

Molt d'humor negre, personatges esperpèntics (quins personatges...) interpretats per grans actors del cine espanyol, un guió original i moltes referències al mestre Alfred Hitchcock (la persecució de la teulada, la caiguda del terrat...). Genial! I un toc sinistre que quan m'en vaig anar a dormir...

Abans el director de cine espanyol que més m'agradava era Amenàbar (un altre estil, varios, una cagada per al meu punt de vista, ja ha tocat massa en una carrera encara curta), però des de 'Los Otros' (i em va agradar) penso que es va vendre. I no només a la indústria (que això a mi em pareix correcte) si no a fer pel.lícules en un coneixement del lleguatge cinematogràfic molt alt (tant el terror com el drama, sap asustar i emocionar, si) però que deixa de costat els bons treballs que el van donar a conèixer, això que diferència, el algo més.

M'agrada lo genuí i lo original.

Vos deixo en el primeríssim primer treball de l'Álex de la Iglesia: 'Mirindas asesinas' (2 actors, 2 o 3 secundaris, un sol escenari, una senzilla però estudiada direcció d'art... genial!).



I ara que em miro el cartell de 'La comunidad' hi ha una clara referància a 'Psicosis'... a 'Crimen perfecto' amb 'Crimen ferpecto'... i moltes més que segur no he pillat.