'La vida es un guió' de Isabel Coixet

Mai he vist cap pel·lícula de Isabel Coixet (sí, ho tinc pendent :P), però la setmana passada vaig anar a la biblioteca (Jaume Fuster, a Lesseps, està xula!) per a agafar uns llibres i a la part de cinema vaig veure un llibre de la directora. Era molt curtet i l'he llegit molt ràpid. Es diu 'La vida és un guió' i està dividit en quatre parts: la primera part parla sobre històries familiars i de posguerra (va estudiar Història a la universitat), la segona tracta el maltractament de gènere (va estar preparant un documental sobre el tema), la tercera part sobre el cinema (gustos, mites...) i la última part sobre la pel·lícula 'Mi vida sin mi'.

La part de història... d'entranyables anècdotes familiars... vale, però la segona part m'ha paregut molt interesant. Reflexiona sobre el maltractament de gènere, pensaments que li van sorgir mentre feia entrevistes e investigació. Explica que algunes de les dones maltractades li preguntaven 'però això servirà per a alguna cosa?' i ella no savia que contestar, perquè potser la intenció és obrir els ulls o provocar que la gent empatitze amb el tema, però també estava disgustada perquè possava en perill a moltes persones que havíen participat i tinc entés que per això i altres raons al final el projecte es va parar. Perquè molta gent diu allò de a mi no em podria passar mai això, li passa a persones dèbils, és un tema molt mediatitzat que ha perdut gravetat per això mateix, encara tenim molt arrelades costums i gestos (i cita alguns de pelis)... jo crec que si que serviria per fer entendre a molta gent que és un tema molt proper, que no només passa als dèbils sino que hi ha molt a fer i moltes coses sobre les que reflexionar, apendre i no tolerar.

Però el que més m'ha agradat (en general de tot el llibre i d'ella mateixa, que ara la veig més propera) és la inseguretat, que és humana i la patim quasi tots en algun moment o circunstància. El llibre el dedica, a més dels seus pares jeje, als tímids, als insegurs, als que ni tenen la veritat absoluta ni tan sols una veritat. Al pròleg expliquen com el seu primer treball va resultar un fracàs (i no només econòmic) però com va ahorrar, va treure d'aquí i d'allà i ho va seguir intentant. Explica els nervis d'abans de començar a rodar, posar en marxa un equip tan gran i no estar segur de lo bé que ho pot arribar a fer... i moltes coses més.

I especialment, m'agradat una part. Hi ha un capítol que diu - parla molt de sí mateixa (rutines, pensaments...) - de les coses de les que ens deuríem desfer. A començament d'any diu que és una bona època per desfer-se de moltes coses, i fa una llista!!! (jo també faig llistes de tot, puta i no puta mania!). De la roba que no et poses, dels electrodomèstics que no utilitzes, dels llibres d'autoajuda que si funcionessin ningú necessitaria ("la seva existència ja evidència que ens em d'empassar els problemes i no esperar que 200 pàgines mal redactades suposen un canvi a la nostra vida" ole!), de les males costums (preguntar com estàs sense escoltar la resposta, queixar-se de tot i de tots sense treva, amagar el gust per comèdies fluixes - això ella! -, etc), i finalment abandonar la mania de fer llistes per tot perquè sempre queda fora el més important. Jo no estic preparada per deixar aquesta mania de moment... em va bé, però moltes vegades faig llistes de coses que vull fer i acabo per no cumplir ni la meitat i desprès em sento malament... però això ja és un altre tema :P

El llibre ha estat millor del que m'esperava, perquè m'han agradat els seus raonaments i els he sentit molt propers. Més endavant ja parlaré de les seves pel·lícules :P

(Serà cert que Isabel Coixet va fer l'anunci aquell de 'a qué huelen las nubes? a qué huelen las cosas que no huelen?...).