La semilla del diablo. Rosemary's baby, per favor.

"La semilla del diablo" (1968, Roman Polanski). En la filmoteca, el passat dissabte. El més impactant és la tensió que es manté creixent durant tot el film fins al inesperat final. I es que l'espectador sap algo més que la protagonista (Mia Farrow) i això fa que no pugues parar de mossegar-te les ungles durant les dos hores que dura el film.
Ella està espectacular, no l'he vista en moltes més pel·lícules (un parell de Woody Allen i "El Gran Gatsby") però crec que aquí ho borda.
A més del argument, m'han agradat els tocs d'humor que no desvíen a l'espectador de l'objectiu principal, que és pasar-ho malament. 
És molt interesant també tot el que ha envoltat el rodatge de la pel·lícula, les llegendes que circulen al seu voltant i del enigmàtic edifici Dakota de Nova York.

Evidentment em va recordar molt a altres pel·lícules del director: "El quimérico inquilino" (1976) i "Repulsión (1965).